In memory of Yuma

who died with just 58 years in Dec

Yuma was without any doubt one of the leading minds in ibza-music and broadcasting. With his engagement at Sun-Radio, which was his child, and Radio UC, he gave many people in their homes, shops and cars a good time.
He was one from the island. One from Ibiza. For all people, wether they knew him or not, take a timeout and remember the past and look to the future.

Faig col·leccio de coses diverses i disperses que guard desordenadament. Simptoma inequivoc que patesc la sindrome de Diogenes, arrepleg i arrepleg (crec que tambe som tocat per la sindrome de les “cames inquietes”, entre moltes d’altres, i em prepar per barallarme amb la sindrome d’Ulisses, producte del meu proper i inevitable exili interior), ara, pero, encara arrepleg. Be, ido, ja fa anys em vaig fer col·leccionista d’edicions, en qualsevol llengua, de Les metamorfosis d’Ovidi, un poeta roma (nascut l’any 43 abans de Crist, mort el 17 despres de Crist). Tot te una explicacio, aixo si, moltes vegades absolutament rara, aquesta la te ja un poc esbravada. Vaig estudiar el batxillerat de ciencies i despres el primer curs universitari, “Selectiu” es deia -volia ser enginyer-. Pero a la Universitat de Barcelona estant, em va fascinar el pati de Lletres. El pati de Lletres, bono, el pati de Lletres, allo era Xauxa, quina gentada, en Gabriel Ferrater, en Xavier Rubert de Ventos, pamflets subversius - subversiu volia dir demanar la democracia, vaja-, un truller... M’enlluerna. Al pati de Ciencies no hi havia ningu mai. Era la soledat i el recolliment: l’avorriment. Tot i que vaig aprovar la quimica, el calcul i el dibuix tecnic, el pati de Lletres -a l’edifici d’Elies Rogent a la placa de la Universitati tambe les trobades amb un grup de mallorquins que es reunien al Col·legi Menor de Sant Antoni, em feren capgirar el meu inicial impuls de ser enginyer, amb gran disgust dels meus pares. La gent del Col·legi Menor, a la ronda de Sant Antoni, Nadal Batle, Joan Mir, Llorenc Mestre, amb els meus contactes -eren els qui convocaven-, l’arqueologa Catita Ensenyat, filla del folklorista Ensenyat de Soller, el psiquiatre Lluis Garcia Sevilla, “s’Homonet”, i l’economista Victor Garau Jaulin du Seutre. Per alla passaren, era l’any 1967, Josep Melia, Baltasar Porcel, Raimon... Qui ens ha vist i qui ens veu, ara, passats quaranta anys. Aquest va ser l’inici del meu transit i fuga de les ciencies, estudiant la carrera de Filosofia i Lletres. No els vull ni fer imaginar la penada que vaig passar amb el llati. Em vaig matricular d’arab classic, per no haver d’agafar el grec. Dos anys en vaig estudiar, amb Guillem Rossello Bordoy de professor, ho preparavem conjuntament amb el pintor Ferran Garcia- Sevilla, de qui guard alguns dibuixos d’aquell temps, que crec que s’han revaloritzat molt. I llati. De llati, se suposava que ja en sabiem -els qui n’havien estudiat durant el batxiller-, pero servidor no, havia fet Fisica i Quimica, i Matematiques amb el meu gran mestre Alejandro Onsalo Orfila, que es mori la setmana passada (com si el ves damunt la tarima de l’Institut Ramon Llull, estirant molt les esses quan parlava i apurant fins a la fi el cigarret, ”Ideales”, que quasi es cremava els morros...). Per aquest motiu, vaig anar sempre de cul i ranquejant, amb el llati. Fins que a segon curs, la cosa canvia, era monografica, es traduia nomes Ovidi: Les metamorfosis. El mestre era en Pere Mulet, d’Algaida, gran persona i gran professional. Vaig variar la meva estrategia, que fou llegir i tractar d’entendre el maxim de situacions relatades per Ovidi (a uns milenars de versos, no es pensin...) i aprendre’m de cor la majoria d’heptasil·labs que pogues d’un parell de traduccions que vaig aconseguir, en frances i catala.